FOTOGRAFIA I POESIA VISUAL A ESPANYA. UNA APROXIMACIÓ

FOTOGRAFIA I POESIA VISUAL A ESPANYA. UNA APROXIMACIÓ

Josep Miquel Garcia

Després de la Documenta X de Kassel hem viscut l´ intent CONSTANT de reescriptura de la història de l´ Art del segle XX. S´ han esdevingut noves lectures del cànon creat pel Museu d´ Art Modern de Nova York.

Una afirmació que crea consens ha estat veure en la poesia, i molt especialment en Mallarmé una font més avançada de la modernitat que la dels nenúfars de Claude Monet que obrien el discurs del museu novaiorquès. Més enllà de la poesia experimental de les avantguardes, de les paraules en llibertat dels futuristes, s´ ha trobat una font de la modernitat en els moviments experimentals poètics de la segona meitat del segle XX. Artistes avui dia considerats centrals de l´ escena internacional parlen de la poesia concreta com a incitació i esperonament dels seus llenguatges particulars…. Dieter Roth, Helio Oiticica, Cildo Meireles…..

Va ser a través dels textos d´Angel Crespo i Pilar Bedate a la “Revista de Cultura Brasileña” que publicava a Madrid l´Ambaixada de Brasil com es va difondre a Espanya la Poesia Concreta. En el número de juny de 1963 expliquen com la revista Noigandres, que dirigien Décio Pignatari, Augusto de Campos, Haroldo de Campos i Ronaldo Azeredo va donar a conèixer, d’ençà de desembre de 1956, composicions concretes. El concretisme va ser simultani a Europa, doncs el novembre de 1955 Décio Pignatari va entrar en contacte amb Eugen Gomringer, que era secretari de Max Bill a la Hohschule für Gestaltung a Ulm. Gomringer, que havia publicat l’any 1953 les primeres “Constel·lacions”,era un exemple d´ afinitat entre els concretistes brasilenys i els europeus, així com de la geometrització i rigidesa formal dels inicis del moviment de la poesia concreta.

En el número 4 de la revista Noigandres, de 1958, es publica el “Pla pilot per la Poesia Concreta” que proclama que la poesia adopta l´ espai gràfic com element estructural mínim múltiple comú del llenguatge, prescindint de l’estructura sintàctica i discursiva del vers, referint-se a la tradició de poetes com Mallarmé, Pound, Joyce, Apollinaire, Ponge, Maiakovski i les afinitats amb la música de Webern.

Els efectes de la difusió de la Poesia Concreta a Espanya tenen els seus resultats immediats en els treballs dels poetes visuals. De manera col·lectiva la primera exposició que s’organitza te lloc a Bilbao, a la Galeria Grises, que l´ any 1965 presenta una mostra de Poesia visual, fònica, espacial i concreta. Segueixen altres exposicions i l´ any 1971 la Petite Galerie de Lleida presenta la primera mostra de POESIA CONCRETA  a Catalunya, amb obres de Guillem Viladot, Joan Brossa i Josep Iglésias del Marquet.

La poesia concreta i després la visual es difon a Espanya d´ una manera limitada a través de la generació de la nostra postguerra…Joan Brossa , Juan Eduardo Cirlot, Guillem Viladot, Francisco Pino o Felipe Bosso.

De manera quasi be oculta es desenvolupen uns treballs d´ investigació semàntica, al temps que, mes enllà de la tradició experimental de la poesia de l´ època de les avantguardes, apareixen a Madrid indicis de difusió de la POESIA CONCRETA  que se sumen a les aportacions dels postistes: Julio Campal d´ençà del 1962, la creació de Problemàtica 63, i la  creació l´any 1964 del grup ZAJ a Madrid, amb Juan Hidalgo, Walter Marchetti i Ramon Barce.

Entre els anys 1965 i 1968  la Poesia Visual i Concreta assoleix a Espanya una difusió creixent que acota els autors principals : el grup ZAJ, Problemàtica 63 (Julio Campal, Ignacio Gomez Liaño i Fernando Millan)

029030 lopez gra..

Fernando Millán                                Alfonso Lopez Gradolí. Quizás Brigitte, 1971

Jose Luis Castillejo, la Cooperativa de Producción Artística a Madrid (Gomez de Liaño, Herminio Molero, Manuel Quejido, F. Lopez Vera, F. Salazar o també Julio Plaza, Elena Asins o Lugan), i el Grup N.O. (Juan Carlos Aberásturi, Jokin Diez, Enrique Uribe, Fernando Millan o Jesus Garcia Sanchez) i la generació catalana que substitueix la terna de Brossa, Viladot i Iglésias del Marquet….Santi Pau, Xavier Canals o J.M. Calleja.

Aquest camí d’individualitats i d’activisme es desenvolupa paral·lel a una actitud FLUXUS, on alguns autors, com el cas del grup ZAJ, hi ha estat inclosos.

Ningú no parla encara d’Art Conceptual, però els ENCONTRES DE PAMPLONA del 1974, que figuren com una fita central del conceptualisme espanyol, tenen una empremta  significativa de la poesia visual, així com les exposicions precedents que sota el marc d´EXPERIMENTA del 1972 i 1973 pretenen els contactes internacionals dels artistes espanyols sota una òptica poètica i visual.

FOTOGRAFIA I POESIA VISUAL

La Poesia Concreta feia servir només lletres i l’espai blanc del full de paper. La Poesia Visual, per contra introdueix la imatge i és en aquest sentit on la fotografia forma part del bagatge dels poetes visuals.

El primer llibre de Poesia Visual que s´ edita a Espanya es l’obra de Guillem Viladot ( Agramunt 1922- Barcelona 1999. www.lopardal.com )NOU plast poemes,

001

Coberta del llibre Nou Plast Poemes.

002

Guillem Viladot-Leandre Cristòfol. Agramunt, 1965

publicat a Agramunt l’any 1965 amb poemes de Viladot i fotografies de Planimetries de l’escultor Leandre Cristòfol. Les fotografies són fetes pel fotògraf Ton Sirera i és el primer exemple on la fotografia forma part d’una edició d’un llibre de poesia visual.

Guillem Viladot comparteix moltes inquietuds amb el fotògraf Ton Sirera i gràcies a la seva sensibilitat experimental fotogràfica crea l´any 1968 un nou projecte : PÒSTERS POEMES

005unicitat[1]

Guillem Viladot “Pòster poema” 1968      Guillem Viladot “Pòster poema” 1968

006 genere[1]

Guillem Viladot “Pòster poema” 1968   Guillem Viladot “Pòster poema” 1968

que suposen el pas de la poesia Concreta a la Poesia Visual de l’autor per molts dels seus aspectes: la utilització de la fotografia, el compromís amb la llengua i les llibertats , i la inserció del text en les imatges.

Viladot fa servir el collage per tal de crear uns originals als que després incorpora missatges verbals. El resultat el fotografia fins a convertir-lo exclusivament en obra. El suport és fotografia i només fotografia.

Els PÒSTERS POEMES estan pensats per no ser relligats. Les fotografies son les imatges i el text, i així va quedar, amb diverses còpies sense enquadernar.

Francisco Pino (Valladolid 1910-2.002 )

Autor d’una prolífica obra poètica discursiva Francisco Pino va desenvolupar una singular producció de llibres de curtes edicions de caràcter plenament experimental. Entre 1972 i 1977 va realitzar tota una sèrie de llibres que es poden considerar una expressió minimalista de l’art concret. Són llibres formalment estructurats per la  manca de la presència de l’abecedari, i fets exclusivament amb formes geomètriques retallades, amb la presència contundent del buit. A més d’aquests exemples extraordinàriament conceptuals, Pino va editar llibres com..15 poemas fotografiados ( diapositives) Imprenta Ambrosio Rodríguez, Valladolid, 1971. Revela velado. Imprenta Ambrosio Rodríguez, Valladolid, 1972. La Salida.

007francisco pino 1 001

Francisco Pino “La Salida”, Colección el toro de barro, Madrid, 1974.

008francisco pino 2 001

Colección el toro de barro. Madrid, 1974, on utilitza fotografies de pedres.

En parlar de Viladot i Pino cal observar que poetes visuals majors, com Joan brossa o Felipe Bosso, no incorporen la imatge fotogràfica en la seva producció visual

Josep Iglésias del Marquet (Artesa de Lleida, 1932- Barcelona 1989  ). Llicenciat en dret va doctorar-se en lletres i periodisme. L’any  1961 marxa a Glasgow com a lector del departament de llengües  romàniques de la Universitat. Sovint viatja a Paris i l’any 1964 es  trasllada a Vancouver on hi viurà prop de dos anys. Després d’una  estada a Nova York torna a Barcelona i desenvolupa un treball de recerca poètica i visual. Entre 1972 i 1973 publica diversos llibres  editats per Guillem Viladot a la seva col·lecció de Lo Pardal : Les  arrels assumptes (1972), Persistència del cercle (1972), Postals  nord-americanes per a una noia de Barcelona (1972),

010File0004

Josep Iglésias del Marquet “Postals nord-americanes per a una noia de Barcelona”. Ed. Lo Pardal, Agramunt, 1972.

011File0005

Josep Iglésias del Marquet “Postals nord-americanes per a una noia de Barcelona”. Ed. Lo Pardal, Agramunt, 1972.

i Imatge enllà  (1973). En aquestes obres, especialment a les postals nord-americanes  que envia a la que serà la seva esposa, Iglésias del Marquet  introdueix una estètica Pop amb profusió d’imatges fotogràfiques que  es reprodueixen després en els seus llibres. En aquest primer estadi dels que podríem anomenar pares de la  poesia visual espanyola, la imatge fotogràfica forma part de la  creació exclusiva de l’obra.

Allò que s’esdevindrà després serà una utilització de la  fotografia com a document d’unes pràctiques que reclamen a la  fotografia el testimoni d’accions poètiques, performances i activitats  desenvolupades per poetes experimentals. El cas més emblemàtic és el de les activitats del grup ZAJ.

Aquest grup musical avantguardista va ser creat l’any 1964 pels  compositors Juan Hidalgo i Ramon Barce, l´italià Walter Marchetti.

Entre 1965 i 1967 el grup s´amplia amb la incorporació l’any 1966 de José Luis Castillejo i l’any 1967 d´Esther Ferrer. A partir de 1972 i  dels Encuentros de Pamplona el grup es limita a Juan Hidalgo, Walter  Marchetti i Esther Ferrer. Les seves actuacions esdevenen performances que impliquen trameses postals, poemes visuals i edicions  específiques. En un primer moment tot el que resta de les activitats  del grup es documenta a través de fotografies que amb el temps i la  cultura d´arxiu esdevenen també obres referides al grup. Alguns  fotògrafs com Alberto Schommer formen part de la dinàmica del grup, amb documents fotogràfics de la seva evolució, i artistes conceptuals  com Nacho Criado fotografien els seus membres.

A més de la documentació fotogràfica que generen, els mateixos  membres de ZAJ utilitzen la fotografia per crear obres poètiques i  visuals. Especialment Juan Hidalgo ( Las Palmas de Gran Canaria, 1927)  i Esther Ferrer.

 Carles Hac Mor ( Lleida, 1940 )

carles hac mor

Acció “Nihil obstat”. Metrònom, 1991.

la visió que tenim de Carles Hac Mor, podria ben bé donar aquest pas amb un canvi exclusiu d´òptica. De fet sempre ha anat de la mà del territori artístic. Definint-lo originalment com poeta; com un poeta  major que, a més, quan vol, fa un ús del llenguatge ponentí trencador  i experimental. Els seus primers llibres editats: Tu’m és no’ms  (1977), Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells)

021hojeando[1]

Eugènia Balcells i Carles Hac Mor. Anar o tornar, 1979

ja incorporen la  col·laboració amb una artista conceptual. Entre 1973 i 1975 va formar  part del grup de Treball, un intent col·lectiu de compromís entre l’art i la realitat que ara ha estat del tot reivindicat per la mirada  contemporània. Pel “Grup de Treball” hi passaren molts noms propis que  ara assoleixen el reconeixement i els guardons.

Fina Miralles ( Sabadell, 1950) va participar de l’activisme  conceptual dels anys setanta amb una referència sempre constant a la  relació amb la Naturalesa . L’any 1973, per exemple, és va enterrar  mig cos a terra en una acció titulada “Dona-arbre”

022[1]

Fina Miralles. Dona-arbre, 1975

i l’any 1975 es va  recobrir tota ella de palla en una altra acció : “recobriment del cos  amb palla”, talment com una metamorfosi d´Ovidi. La seva obra tenia a  veure amb la Naturalesa i amb el llenguatge, tanmateix com la poesia  visual. L’any 1976 s’hi va calçar unes sabates que duien el seu nom a  les soles, i va deixar la seva signatura-petjada a mesura que caminava. El punt més àlgid de la seva trajectòria va ser la seva participació en el Pavelló espanyol de la Biennal de Venezia de 1978.

Francesc Torres ( Barcelona, 1948). L’any 1973 Francesc Torres participa a l’exposició Poesia Visual  Catalana que te lloc a la galería Ars de Valls. Ho fa conjuntament amb Viladot, Brossa i Iglesias del Marquet i els seus companys de  generació Santi pau i Carles Camps i MUndó, a més del pintor Albert  Ràfols Casamada, Jordi Vallés, Ramon Canals i Gabriel Guasch. Francesc Torres s’havia iniciat amb la poesia visual amb una sèrie  d’accions que fotografiava i que derivarien després en les seves  practiques conceptuals. Aquestes accions poètiques no existirien sense  la fotografia com a mitjà i la imatge prendria un paper rellevant en  els seus treballs posteriors.

Jordi Cerdà  (Barcelona 1949)

031File0012

Jordi Cerdà. 5 vocals, 1974. Foto Joan Mostaza

és un artista conceptual que utilitza la fotografia com a suport de les seves obres i com a paradigma dels  equívocs que la imatge fotogràfica pot crear quan l’artista s’apropia d´ella. A través de sèries com “Concepte mínim” (1972), “Objectes i  capses” (1974-75), “Contactes aquosos” (1976), “Suite René Magritte”  (1977), “Suite Pintura” (1978), “Paral·lelisme cos de dona dins l’art” (1977-78), o “Accions de cada dia: penetracions” (1979-80) va desenvolupar tot un projecte d’idees i conceptes expressats a través  de la imatge.

Dins del discurs conceptual Isidoro Valcárcel Medina (n. 1937) representa un dels casos més singulars de l’època post-moderna de l’escena espanyola Reconegut abastament a la seva maduresa, amb exposicions  retrospectives del més alt ressò, com la Fundació Antoni Tàpies de  Barcelona, o el Museo Reina Sofia, la seva obra és plena de documents  fotogràfics que donen fe de les seves intervencions poètiques, però també va servir-se de la fotografia per desenvolupar obres purament fotogràfiques, com és el cas de la sèrie “Relojes, 1973”, recollida en format de llibre, on reproduïa rellotges de carrer.

 Santi Pau.

Santi Pau pertany a la generació següent a la de Guillem Viladot i  Joan Brossa. Molt connectat amb Brossa , Tàpies i Mestres Quadreny va iniciar-se en el món de la poesia visual amb artistes com Francesc  Torres o Carles Camps, amb els quals va participar de les pràctiques  conceptuals dels anys 70, tot formant part ,després, del Grup de  Treball. Exposà els seus treballs poètico-visuals a la Sala Gaspar,  rebent el reconeixement per part de Joan Miró.

L´any 1970 publicà el seu primer llibre de poemes visuals “Equació  temps/espai” i l’any 1972 l’obra “Cançó”. El seu llibre més conegut i  que ha format part de totes les antologies de poesia visual catalana  va ser “Els jardins de Kronenburg” de l´any1975.Aviat va exposar amb  Viladot i Brossa a mostres com la de “Poesia Visual Catalana” a Valls  de l’any 1973, , i als reconeguts “Encuentros de Pamplona”, màxim  referent de l’art conceptual espanyol. La seva obra, caracteritzada  per una investigació del concepte i de les formes, va desenvolupar-se  al seu taller amb l’edició de llibres, fins que les tècniques digitals  varen donar pas a un prolífic anàlisi dels ideogrames i les imatges  visuals

Maquetaci—n 1   Maquetaci—n 1

Santi Pau ens proposa en una segona etapa del seu treball (1999) una reflexió sobre la imatge a partir dels mitjans digitals i que, més que de la fotografia, parteix de la base de l’anàlisi i de la lectura que d’un objecte ens en pot fer un escànner pla. Tot i que fonamentalment la tècnica és la mateixa a la d’una càmera fotogràfica, n’obté uns resultats que s’adiuen més a la introspecció «imaginal» del fet «poèticovisual» al qual ens convida a participar.

Donem aquest link ( ideasantipau.blogspot.com ) del bloc que va construir com a catàleg d’un treball recent (LoPardal, juliol de 2012). De l’apartat «altres treballs» d’aquest mateix bloc hem sel·leccionat les pàgines 23 i 31 de llaunasantipau.blogspot.com per il·lustrar aquest comentari.

Bartolomé Ferrando  ( València, 1951) http://www.bferrando.net

033bartomeu ferrando

Bartomeu Ferrando

és un performer i poeta visual  que s’ha expressat a través d’accions vinculades també a la música, i  en el seu bagatge poètic figura també la imatge fotográfica amb pura  voluntat d’expressió poètica.

Altres publicacions altament poètiques i experimentals varen  desenvolupar-se al llarg dels anys 80, com és el cas del col•lectiu  reusenc “Sàpigues i entenguis produccions”, animat per Francesc Vidal  i Montserrat Cortadellas, i amb ampla col·laboració d’altres creadors  com Aureli Ruiz que va promoure edicions de trameses postals entre els anys 1981 i 1984. En el marc d’aquest activisme cal destacar l’obra del fotògraf Carles Fargas, que va realitzar la mostra “XIV Iguanes” dins  el marc del grup, i molt especialment el fotògraf  Marcel Pey.

marcel pey

Marcel Pey. Murder Mistery, editat l’any 1980.

23’15 x 15’5.

Pey és també un cas individual d’una alta qualificació poètica  dels seus treballs audiovisuals , edicions i treballs amb suport  fotogràfic. Autor de llibres d’artista com “Blind Machine” (1973), “Red Movie” (1976) “Tenebrae” (1983) , o“A speed of death” (1995).Les seves fotografies parteixen de polaroids o d’imatges trobades o pròpies que fragmentava i recomposava. Moltes de les seves fotografies  s’han distribuït en el suport de llibres d’artista i son properes als

mecanismes de difusió de la poesia experimental.

 J.M. Calleja. www.jmcalleja.com

 034J.M.Calleja - Pre Text (2000)035J.M.Calleja  - Week (2001)

J.M. Calleja. Pre-Text, 2000           J.M. Calleja “Week” 2001

calleja

Poètica” que pertany al llibre Arxipièlag (2011)

 J.M. Calleja te una trajectòria com a poeta visual consolidada plena  d’exposicions, llibres editats de distribució comercial, i, fins i  tot, de revisions de la poesia visual catalana d’abans i d’ara.  Vindria a ser un activista de la disciplina reconegut per la seva  capacitat reivindicativa.

L’obra poètica-visual de J.M. Calleja intenta que els elements que  composen el poema tinguin sempre una lectura que els encaixa. On  aparentment hi apareixen figures o lletres hi ha sempre una voluntat  molt mesurada de que la seva lectura sigui sempre molt premeditada. No  hi ha res al servei exclusiu de l’estètica. Ben al contrari hi ha  segones i terceres lectures on descobreixes un element important que  cal descobrir.

Entre les publicacions dedicades a la difusió de la poesia experimental cal parlar també de Neón de Suro, editada a Palma de  Mallorca pels germans Andreu i Steva Terrades entre 1975 i 1982. Amb  ells col•laboraven altres artistes com Tomeu Cabot, Sara Gibert, Joan Palou, Miquel Barceló, Javier Mariscal o Toni Catany. La seva distribució marginal i el seu caràcter poètic fa que calgui referir-se  a la revista com una plataforma experimental de la poesia. En el  número de setembre de 1978, Toni Catany col•labora en la revista amb  imatges fotogràfiques. Donada la rellevanca de l’autor i la seva col·laboració en aquest projecte, fa que tinguem present la seva aportació com una experiència poètico-visual.

GUSTAVO VEGA

2_L.2-06 IrIrse [1600x1200][1]  gustavo vega 1

 

gustavo vega 2  gustavo vega 3

 

gustavo vega 4  gustavo vega 5

 

gustavo vega 6

JULIAN ALONSO

7649569252_f03782eb02_m[1]   7044689709_f965dcf37f_m[1]

huella en la arena                                              uvas

6895596490_be2b9eaf58_m[1]  8377641862_a47d31f7b1_z[1]

disparo                                                                   el camino del bosque

El poeta visual Julián Alonso acaba de publciar diversos llibres de fotografia i poesia visual: http://perso.orange.es/juferal38

http://forcalcultura.blogspot.com

http://www.flickr.com/photos/julian_alonso

 037toni catany 1978

 Toni Catany. “Neon de Suro”. Setembre, 1978.

Xavier Canals

xavier canals imago 1 xavier canals 3

 

Xavier Canals.

 Xavier Canals (Sabadell, 1951) és un autoritat reconeguda en l’estudi de la poesia visual a Catalunya. Comissari de les exposicions  més antològiques de la disciplina, autor d’estudis i textos i  organitzador de les jornades més consensuades sobre el tema.

Historiador de l’art i a la vegada artista, llicenciat en Belles Arts, és, també, un poeta visual singular. Actualment és professor a la Llotja de Barcelona de teoria de la imatge. Quan dic “poeta singular” faig esment a la concentració de teoria pràctica que incorpora en els seus treballs poètico-visuals. Ara, per exemple, està centrat en el concepte de l´”Antilogia”, a partir d’imatges que puguin dir una cosa i la contrària a la vegada. Una  lletra “A” vista en una determinada perspectiva o amb una manipulació  sensible, por esdevenir una “Z”.

Precisament fa temps que treballo en molts projectes tipus “work in progress” emprant en la gran part dels projectes, la fotografia i la poesia visual. Els realitzo mitjançant manipulació manual i infogràfica.

Un dels projectes és IMAGO, poema ecolingüístic que consisteix en traduïr a diferents idiomes de tot el món, la paraula papallona, la primera versió es remunta del 1994 amb unes 300 traduccions, exposat al Centre d’ Art Santa Mònica a l’ exposició de Poesia Visual Catalana del 1999 i en el 2009 IMAGO ja constava de 1001 traduccions, que s’ està ampliant tant fotogràficament com de traducció.

Reivindica la biodiversitat lingüística i en paral.lel la biodiversitat natural.

Aquí t’ adjunto una versió del 1994 i un detall d’ IMAGO del 2009.

Un altre dels meus poemes que es varen presentar en una ponència del 25 d’ octubre del 2012 per la Dra. Carlota Caulfield del Mills College, Universitat d’ Oakland durant les Jornades Internacionals de Poesia Experimental al MACBA, el poema, FORESTA BUIA del 2007 va impactar al nostre poeta italià Enzo Mirarelli pel missatge que conté la imatge sobre la desaparició de les papallones, les cuques de llum, les marietes,…

Enzo va destacar la meva feina com la que millor conecta amb el nostre Zeitgeist.

Aquí t’ adjunto el poema per publicar-lo.

ANTONIO ORIHUELA

hallazgodeduchamp [Resolucion de Escritorio][1]

 Josep Vallribera   http://www.ehj.info

 

 039. Josep Vallribera04-creu[1]

 

Josep Vallribera The world as an art-object. La Pobla de Benifassa. 20012. 1 Ibiza 1997- 2 Wismar, 1997- 3 TV Canal 9 València, 2001. 4 Wismar-5 Wetzlar, 2000, 7 Barcelona 2001.

  L’artista Josep Vallribera ( Juneda, 1937) es caracteritza per  una inquietud i un activisme que el fa anar i venir per la geografia  europea, amb la mateixa diversitat que s’implica amb les disciplines creatives. Diríem que és un pintor i a la vegada un poeta, un accionista i un instal·lador, un escultor i un fotògraf, un autor de  llibres de bibliòfil i un pensador dialogant. De totes aquestes  adscripcions que ha donat prova a través d’exposicions la que més be  defineix el seu caràcter és la de “poeta”, i en definitiva “poeta  visual”. Com a tal, ha estat considerat darrerament en mostres que han sondejat l’escena catalana. La paraula escrita l’ha incorporat  directament, com si fos dibuix o grafisme, a molts dels seus quadres.

 David Ymbernon  www.davidymbernon.com

 041File0015

ymbernon 1 

ymbernon 2

ymbernon 3

ymbernon 4

ymbernon 5

. David Ymbernon

Cada exposició nova de David Ymbernon, cada acció, ens dona a  conèixer un perfil nou de “Latung La La”, un món propi, imaginat, de  fets i escenes embolcallades per l’aspecte més distintiu de l’artista:  el color, el color “taronja” que perfila i identifica tot el que fa.

Aquesta identitat cromàtica marca d’entrada el rerefons lúdic i poètic  que proposa: una justa mesura de les arts visuals, la poesia i la  representació ( la narració i el teatre). Sota la proposició cromàtica  l´artista assaja aplegar els valors més purs de l’encontre de l’acció, l’espaí i el temps, com si en realitat les seves exposicions fossin  una experiència d’anar i venir de la pintura al teatre, a l’acció, o si el que s’exposa fos el rastre d’una acció representada, o els  moments de quelcom que ha passat o ha de passar. Identificar-se amb un color és en si mateix una acció  conceptualment clara. Yves Klein ho va fer amb el blau i ha passat a  la historia del segle XX. Ymbernon fa el mateix i en realitat demostra  la ironia de la decisió, culta, però a la vegada desmantelladora del  mite de l’avantguarda. El seu taronja no és pintat, sinó  descontextualitzat , o propi dels objectes que descontextualitza i  agermana….el taronja de les joguines, de les bombones de butà, dels  productes de plàstic que omplen els mercats, de les fruites….i el  destria, com va fet Duchamp, i el resitua al seu albir per crear  aquest món imaginari de “Latung La La”. Fins i tot ens cartografia els  paisatges d’aquest escenari oníric, amb retalls del que passa. L’espectador interacciona en aquests espais creats i s’insereix  com un objecte més i te la tentació d’agafar els objectes i sumar-s’hi.

Molts poetes visuals han inclòs la imatge fotogràfica com una manera més d´expressar les seves inquietuds creatives, com és el cas de J.H. Casellas, Cesar Reglero o Agustin Calvo Galan   lasafinidadeselectivas.blogspot.com

 040File0014  

CÉSAR REGLERO

      042 cesar reglero       00 02 Canvas[1]

J.H.Casellas                         César Reglero                      César Reglero

         Exif_JPEG_422

Agustin Calvo Galan. Fotopoemas

http://proyectodesvelos.blogspot.com/

VICTOR LOPEZ

18 [Resolucion de Escritorio][1]

ROBERTO FARONA

Baco, el Dios[1]

JAVIER SAEZ MEDRANO

14[1]

ISMAEL VELAZQUEZ JUAREZ

10 jinete[1]

JOSE LUIS GARCIA MUEDRA

HOMENAJE-AL-POETA[1]

EDU BARBERO

edu barbero 1 edu barbero 2

edubarbero.blog.com.es  I  http://www.flickr.com/photos/poemasparalosojos/

Chema Madoz  ( Madrid, 1958  www.chemamadoz.com ) és el cas més emblemàtic de la relació entre fotografia i poesia visual. Va formar-se en estudis d’història  de l’art a la Complutense de Madrid i de fotografia a Centro de  Enseñanza de la Imagen i d’ençà del 1990 va començar a fotografiar  objectes descontextualitzats. L’any 2000 va rebre el Premio Nacional  de Fotografia de España, i la seva trajectòria s’ha desenvolupat en el territori de la fotografia. Les obres que exposa i reprodueix als seus  llibres són clarament “fotografies”, però els poetes visuals el  consideren un dels seus, pel fet d’anar més lluny de la imatge i proposar sempre encontres poètics que tenen més a veure amb els codis lingüístic que amb la representació estricta d’objectes que ell crea al seu taller. La tradició d’aquests objectes s’insereix de ple en el  surrealisme i el seu món és proper al de Joan Brossa, tot i que cal recordar que Brossa no va sentir-se atret per la fotografia i sí pel  cinema, com ja hem comentat. El gran ressò assolit per Chema Madoz fa  que fàcilment trobem la seva obra com l’exemple més rellevant de l´encontre entre Fotografia i Poesia Visual a Espanta

 Perejaume

“Tres arbres”: tres fotografies de gran format d´una “alzina”  enjoiada, una pomera sota la qual instruments de percussió esperen la  caiguda sonora del fruit, i un tercer arbre sense escorça amb uns nois  enfilats a les branques que subjecten palmes de Pasqua. La Naturalesa,  veiem, hi te a veure amb tot això, i amb la recerca de l’artista de  fer parlar el paisatge com anunciava Corominas, el lingüista. La  Cultura hauria de tornar a la Naturalesa allò que li ha pres….els  temes que la pintura ha tractat, la toponímia i la literatura escrita.

Com si aquest donar-se del paisatge fos una parla, un alè exhalat pel  paisatge, una boca i un dir o dir-se. La Naturalesa és així l’origen i  la finalitat, tot constituint un llenguatge que va i ve pels camins de l’art, però en un escenari on aquest ret vassallatge. L’art només te  sentit si no s’allunya d’aquest origen, d’aquest discurs. Tot allò que  no sigui així acaba essent un artifici que gira i gira per l’espai, innecessariament quadres . El paisatge acabarà per engolir la cultura. Ja no es tracta de veure el món com un quadre, sinó que la Natura ha  esdevingut una cosmogonia que pinta. Ara, el quadre és tot d’una l’exterior. Perejaume veu uns rocs i esdevenen escultures, uns cims  de muntanyes nevades i ell hi veu llapiços, escorces que generen  cadenes de muntanyes. Ja no es tracta d’observar l’esquena de la  realitat, sinó plantejar que l’artista és la Natura i la presenta  contrariada, reclamant als artistes, amb ell mateix, que li retornin  tot el que han xuclat de la seva bellesa. La Natura reclama la seva  autoria i als paisatgistes els hi diu que prou de tant pintar-la i  copiar-la. Aquest reclam expressat per l’artista esdevé una font que  brolla amb enginy, il·limitada en la seva lucidesa, i que provoca un  raig de creativitat desbordant en la seva producció, prudent sempre de no sumar-se a l’estol dels pleinairistes.

Ouka Leele (Madrid, 1957 www.oukaleele.com ) ha manifestat que entén la fotografia com a  “poesia visual”, com una forma de parlar sense fer servir les  paraules. “Crec- diu- que vaig començar fent poesia visual, però poc a  poc me’n vaig adonar que m’agradava explicar històries”. A més de  poeta discursiva ( ha publicat llibres de poesia com “Poesia en carne  viva” o ‘Este libro arde entre mis manos’ (Huerga & Fierro), 2.009.

Les seves fotografies recreen un món imaginari que esdevé poètic i  escenogràfic.

L’escultor Jaume Plensa ( Barcelona, 1955   jaumeplensa.com ) ha tingut de sempre una  forta inspiració en el llenguatge dels poetes i ha fet seves moltes de  les aspiracions dels escriptors, i ha integrat la imatge fotogràfica en diversos projectes que permeten la seva inclusió en aquesta  perspectiva. En algunes de les seves sèries de gravats fa servir  fotogravats o col·lages fotogràfics com a la sèrie “Cal·ligrafies” del 1994, “Eyes” de 1998, “Love of Home” de 2.002 o Verdi de “2008”.

El projecte més remarcable és sens dubte “Crown Fontaine” inaugurat  l’any 2.004 al Millennium Park de Chicago, amb dues torres de 16 metres d’alçada, confrontades, on a través d’unes pantalles Leds  apareixen amb una cadència regulada 300 rostres que s’han anat  ampliant en el seu nombre fins a la voluntat que siguin un miler de ciutadans. Les grans dimensions d’aquestes imatges fotogràfiques  signifiquen un punt àlgid de la incorporació de la fotografia a l’escultura monumental.

VÍCTOR VILAMAJÓ

054victor%20vilamajo_taxonomia_d-objectes_indisciplinats[1]  victor vilamajó 2 victor vilamajó 3

victor vilamajó 4  victor vilamajó 5

El projecte “Taxonomia d’objectes indisciplinats” del fotògraf Víctor  Vilamajó (Lleida, 1974 www.victorvilamajo.com ), una classificació aparentment real i  científica d’escenes poèticament visuals, entra de ple en el concepte  de fotografia i poesia visual. L’artista va formar-se com a fotògraf  a el Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya de Barcelona entres els anys 2.005 i 2.008. Prèviament havia seguit uns cursos a Londres i posteriorment va participar a tallers amb autors com Manel Esclusa, i al Festival Emergent amb Susan Meiselas i Joan Fontcuberta. Abans d’aquesta sèrie, havia realitzat projectes com “Natures”,  on barrejava imatges de plantes amb fons de paisatges post-industrials  que unificava digitalment, “Andròmines” i “La societat anònima”, aquesta darrera amb imatges de Londres.

El projecte actual s’insereix de ple en una aproximació a la  poesia visual sota l’òptica fotogràfica, en el camí d’altres fotògrafs  com Chema Madoz. Hi apareixen uns objectes que pel fet de ser  fotografiats semblen reals, tot i que hi ha un misteri que  l’espectador desvetlla o qüestiona. Les fotografies son totes en blanc i negre, monocromia que aporta  una opció molt més conceptual. Cada imatge descriu encontres  inversemblants…objectes que suren per l’espai, números i lletres que  es relacionen amb objectes, com abecedaris semàntics que proposen  codis surreals de lectura…..fruites, fils, ous, plats, daus, cafeteres i tasses, a la manera de l’onirisme literari, incomprensibles des d’una visió racional, plenes de misteri i acotats  per una línia horitzontal que separa un espai horitzontal del vertical, com si fossin realment objectes disposats damunt d’una taula, o en un terra al costat d’una paret. L’aparença esdevé real i el fet que siguin fotografies ajuda a  que pensem en una escenografia construïda, tot i que si l’origen és  fotogràfic el discurs és de pura poesia visual, pura obertura de  lectura d’uns objectes que reconeixem però que adopten una  “indisciplina” pel context nou on es disposen i la funció renovada i  descontextualitzada que generen.

FOTOGRAFIA Y POESIA VISUAL EN ESPAÑA. UNA APROXIMACIÓN

Josep Miquel Garcia

La Documenta X de Kassel provocó un intento CONSTANTE de revisión de la historia del Arte del Siglo XX y de nuevas lecturas del canon que había creado el Museo de Art Moderno de Nueva York.

Una afirmación que creaba consenso era la de ver en la Poesía, y muy especialmente en Mallarmé, una fuente avanzada de la modernidad, mucho mas indicada que en los nenúfares de Claude Monet que abrían el discurso del museo neoyorquino. Mas allá de la poesía experimental de las vanguardias, de las palabras en libertad futuristas, se encontró una referencia de la modernidad en los movimientos experimentales de la segunda mitad del siglo XX. Artistas que hoy se consideran centrales en la escena internacional hablan de la poesía concreta como una iniciación de sus lenguajes particulares…Dieter Roth, Helio Oiticica, Cildo Meireles…..

Fue a través de los textos de Angel Crespo y Pilar Bedate en la “Revista de Cultura Brasileña” que publicaba en Madrid la Embajada de Brasil como comenzó a divulgarse en España la Poesía Concreta. En el número de junio de 1963 explican como la revista Noigandres, que dirigían Décio Pignatari, Augusto de Campos, Haroldo de Campos y Ronaldo Azeredo dieron a conocer, a partir de 1956, composiciones concretas. El concretismo fué simultáneo en Europa, ya que en noviembre de 1955 Décio Pignatari entró en contacto con Eugen Gomringer, que era secretario de Max Bill en la Hohschule für Gestaltung de Ulm. Gomringer, que había publicado en 1953 las primeras “Constelaciones”,era un ejemplo de afinidad entre los concretistas brasileños y europeos, así como de la geometrización i rigidez formal de los inicios del movimiento de la poesía concreta.

En el número 4 de la revista Noigandres de 1958, se publica el “Plan piloto para la Poesía Concreta”, que proclama que la poesía adopta el espacio gráfico como elemento estructural mínimo múltiple común del lenguaje, prescindiendo de la estructura sintáctica y discursiva del verso, en referencia a la tradición de poetas como Mallarmé, Pound, Joyce, Apollinaire, Ponge, Maiakovski y las afinidades con la música de Webern.

Los efectos de la difusión de la Poesía Concreta en España se reflejan de inmediato en los trabajos de los poetas visuales. De forma colectiva, la primera exposición que se organiza tiene lugar en Bilbao, en la Galería Grises, que en 1965 presenta una muestra de Poesía visual, fónica, espacial y concreta. Se suceden otras exposiciones y en 1971 la Petite Galerie de Lleida presenta la primera muestra de POESIA CONCRETA en Cataluñaa, con obras de Guillem Viladot, Joan Brossa y Josep Iglésias del Marquet.

La poesía concreta i después la visual se difunde en Españaa de una manera limitada a través de la generación de la postguerra…Joan Brossa , Juan Eduardo Cirlot, Guillem Viladot, Francisco Pino o Felipe Bosso.

De manera casi oculta se desarrollan trabajos de investigación semántica, al tiempo que más allá de la tradición experimental de la poesía de la época de las vanguardias, aparecen en Madrid indicios de difusión de la POESÍA CONCRETA………..Julio Campal a partir de 1962, la creación de Problemática 63, i la creación en 1964 del grupo ZAJ en Madrid, con Juan Hidalgo, Walter Marchetti i Ramon Barce.

Entre 1965 y 1968 la Poesía Visual y Concreta alcanza en España una difusión creciente que acota los autores principales : el grupp ZAJ, Problemàtica 63 (Julio Campal, Ignacio Gomez Liaño y Fernando Millan) ( fotos 29 i 30 ), José Luis Castillejo, la Cooperativa de Producción Artística a Madrid (Gomez de Liaño, Herminio Molero, Manuel Quejido, F. Lopez Vera, F. Salazar o també Julio Plaza, Elena Asins o Lugan), y el Grup N.O. (Juan Carlos Aberásturi, Jokin Diez, Enrique Uribe, Fernando Millan o Jesus Garcia Sanchez) i la generación catalana que substituye la terna de Brossa, Viladot e Iglésias del Marquet….Santi Pau, Xavier Canals o J.M. Calleja.

Este camino de individualidades y de activismo se desarrolla parlalelamente a una actitud FLUXUS, en cuyo contexto se ha incluido a algunos autores, como los integrantes de ZAJ. No se habla de arte conceptual, pero los ENCUENTROS DE PAMPLONA de 1974, que figuran como una fecha señalada del conceptualismo español, tienen una huella significativa de la poesía visual.

.

FOTOGRAFIA Y POESÍA VISUAL

La Poesía Concreta utilizaba letras y el espacio en blanco de la hoja de papel. La Poesía Visual introduce la imagen y es en este sentido donde se sitúa la relación entre fotografía i poesía visual.

El primer liboe de Poesía Visual que se edita a Españaa es la obra de Guillem Viladot ( Agramunt 1922- Barcelona 1999)NOU plast poemes, ( fotos 1, 2 ) publicado en Agramunt len 1965 con poemas de Viladot y fotografías de Planimetrias del escultor Leandre Cristòfol. Les fotografías son obra del fotógrafo Ton Sirera y es el primer ejemplo en que la fotografía forma parte de una edición de un libro de poesía visual.

Guillem Viladot comparte muchas inquietudes con el fotógrafo Ton Sirera y gracias a su sensibilidad experimental fotográfica, crea en 1968 un proyecto nuevo

: PÒSTERS POEMES que supone el paso de la Poesía Concreta a la Poesía Visual del autor.

Viladot utiliza el collage para crear unos originales a los que incorpora después mensajes verbales. Fotografía el resultado que queda así como obra. El soporte es la fotografía y solamente fotografía.

Los POSTERS POEMES están pensados para no ser encuadernados. Las fotografías son la imagen y el texto, y quedó así, con diversas copias para encuadernar.

Francisco Pino (Valladolid 1910-2.002 )

Autor deuna prolífica obra poética discursiva Francisco Pino desarrolló una singular producción de libros de cortas ediciones de carácter plenamente experimental. Entre 1972 i 1977 realizó toda una serie de libros que se pueden considerar expresión minimalista del arte concreto. Son libros formalmente estructurados por la falta de presencia del abecedario y hechos con formas geométricas recortadas, con la presencia contundente del vacío. Además de dichos ejemplos extraordinariamente conceptuales, Pino editó libros como..15 poemas fotografiados ( diapositivas) Imprenta Ambrosio Rodríguez, Valladolid, 1971. Revela velado. Imprenta Ambrosio Rodríguez, Valladolid, 1972. La Salida. Colección el toro de barro. Madrid, 1974, en que utiliza fotografías de piedras.

Al hablar de Viladot y de Pino, hay que observar que poetas visuales principales, como Joan Brossa o Felipe Bosso, no incorporan la imagen fotográfica en su producción visual.

Josep Iglésias del Marquet (Artesa de Lleida, 1932- Barcelona 1989 ). Licenciado en derecho obtuvo también el doctorado en letras y periodismo. En el año 1961 marcha a Glasgow como lector del departamento d elenguas románicas de la Universidad. Viaja a menudo a Paris y en 1964 se traslada a Vancouver en donde vivirá dos años. Después de una estancia en Nueva Cork regresa a Barcelona y desarrolla trabajos de investigación poética y visual. Entre 1972 y 1973 publica diversos libros editados por Guillem Viladot en su colección de Lo Pardal : Les arrels assumptes (1972), Persistència del cercle (1972), Postals nord-americanes per a una noia de Barcelona (1972), i Imatge enllà (1973). En estas obras, especialmente en “postals nord-americanes “ que envía a la que será su esposa, Iglesias del Marquet introduce una estética Pop, con profusión de imágenes fotográficas que se reproducen después en sus libros. En este primer estadio al que podríamos referirnos como de los “referentes” de la poesía visual española, la imagen fotográfica forma parte de la creación exclusiva de la obra.

Seguirá después un proceso en que la fotografía se utiliza como documento de unas prácticas que reclamaban a la fotografía ser testimonio de acciones poéticas, performances y actividades realizadas por poetas experimentales. El caso mas emblemático es el de las actividades del grupo ZAJ. Este grupo musical de vanguardia se creó en 1964 por los compositores Juan Hidalgo i Ramon Barce y el italiano Walter Marchetti.

Entre 1965 y 1967 el grupo se amplia con la incorporación en 1966 de José Luís Castillejo y en 1967 de Esther Ferrer. A partir de 1972 y de los Encuentros de Pamplona el grupo se limita a Juan Hidalgo, Walter Marchetti i Esther Ferrer. Sus actuaciones se convierten en performances que implican envíos postales, poemas visuales y ediciones específicas. En un primer momento muchas de las actividades dek grupo se documentan con fotografías que, con el tiempo y la cultura de archivo, se convierten en veraderas obras del grupo. Algunos fotógrafos como Alberto Schommer forman parte de su dinámica, con documentos fotográficos sobre su evolución, y artistas conceptuales como Nacho criado fotografían a sus miembros.

A la documentación fotográfica que generan, los mismos componentes de ZAJ utilizan la fotografía para crear obras poéticas y visuales. Especialmente Juan Hidalgo ( Las Palmas de Gran Canaria, 1927) y Esther Ferrer.

Carles Hac Mor ( Lleida, 1940 ) se sirve de un lenguaje poético que busca la colaboración con artistas visuales de su generación. Sus primeros libros: Tu’m és no’ms (1977), Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells), ya incorporan la colaboración con un artista conceptual. Entre 1973 y 1975 formó parte del grup de Treball, un intento colectivo de compromiso entre Arte y realidad.

Fina Miralles ( Sabadell, 1950) participó también del activismo conceptual de los años setenta, con una referencia siempre constante a la relación con la Naturaleza. En 1973, por ejemplo, se enterró medio cuerpo bajo tierra en una acción titulada “Dona-arbre”, y en 1975 se cubrió de paja en otra acción: “recobriment del cos amb palla”, como en una metamorfosis de Ovidio. En 1976 se calzó unos zapatos con su nombre en las suelas y caminaba dejando su firma-pisada a medida que caminaba. El punto más álgido de su trayectoria fue el de su participación en el Pabellón Español de la Bienal de Venecia de 1978.

Francesc Torres ( Barcelona, 1948)

En 1973 Francesc Torres participa en la exposición Poesia Visual Catalana que se presentó en la galería Ars de Valls. Lo hace junto Viladot, Brossa e Iglesias del Marquet y sus compañeros de generación Santi Pau y Carles Camps Mundó, además del pintor Albert Ràfols Casamada, Jordi Vallés, Ramon Canals y Gabriel Guasch. Francesc Torres se había iniciado en la poesía visual con una serie de acciones que fotografiaba y que derivarían después a sus prácticas conceptuales. Algunas de éstas acciones poéticas no existirían sin la fotografía como medio y la imagen ocuparía un lugar relevante en sus trabajos posteriores.

Jordi Cerdà (Barcelona 1949) es un artista conceptual que utilita la fotografía como soporte de sus obras y como paradigma de los equívocos que la imagne fotográfica puede crear cuando el artista se apropia de ella. A través de series como “Concepte mínim” (1972), “Objectes i capses” (1974-75), “Contactes aquosos” (1976), “Suite René Magritte” (1977), “Suite Pintura” (1978), “Paral.lelisme cos de dona dins l’art” (1977-78), o “Accions de cada dia: penetracions” (1979-80) desarrolló todo un proyecto de ideas y conceptos expresados a través de la imagen.

Dentro del discurso conceptual Isidoro Valcárcel Medina (n. 1937) representa uno de los casos mas singulares de la época post-moderna de la escena española. Reconocido en su madurez, con exposiciones retrospectivas del más alto nivel, como la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, o el Museo Reina Sofia, su obra se manifiesta también a través de documenots fotográficos que dan fe de les sus intervenciones poéticas, pero también uyiliza la fotografía para desarrollar obaes puramente fotográficas, como es el caso de la serie “Relojes, 1973”, reunida en formato de libro en que reproducía relojes de calle.

Santi Pau

Santi Pau pertenece a la generación que sigue a la de Guillem Viladot y Joan Brossa. En contacto con brossa, Tàpies y Mestres Quadreny se inició en el mundo de la poesía visual con artistas como Francesc Toirres o Carles Camps, con los que participa de las prácticas conceptuales de los años 70, formando parte después del Grup de Treball. Expuso sus trabajos poetico-visuales en la Sala Gaspar de Barcelona, recibiendo elogios de Joan Miró.

En 1970 publica su primer libro de poemas visuales “Equació temps/espai” y en 1972 la obra “Cançó”. Su obra más conocida y que ha formado parte de las antologías d epoesía visual catalana fue “Els jardins de Kronenburg” 1975. Expone junto a Viladot y Brossa en exposiciones como la de “Poesia Visual Catalana” en Valls en 1973, , i en los reconocidos “Encuentros de Pamplona”. Su obra, que se caracteriza por una investigación del concepto y las formas, se desarrolló en el taller con la edición de libros, hasta que las técnicas digitales dieron paso a un prolífico análisis de ideogramas y de imágenes visuales.

Bartolomé Ferrando ( València, 1951) es un “ performer” y poeta visual que se ha expresado a través de acciones vinculadas también a la música, i en su hacer poètico figura también la imagen fotográfica con pura voluntad de expresión poética.

A lo largo de los años 80 se desarrollaron proyectos de publicaciones poéticas, como fue el caso del colectivo de Reus “Sàpigues i entenguis produccions”, animado por Francesc Vidal y Montserrat Cortadellas, y con la amplia colaboración de creadores como Aureli Ruiz, que va promovió ediciones de envíos postales entre los

años 1981 i 1984. En el marco de este colectivo cabe destacar la obra del fotógraof Carles Fargas, que presnetó la muestra “XIV Iguanes” dentro de las actividades del grupo y, de una manera muy especial Marcel Pey. Marcel Pey es también un caso individual de una calidad poética extrema de sus trabajos audiovisuales , ediciones y trabajos en soporte fotográfico. Autor de libros de artista como “Blind Machine” (1973), “Red Movie” (1976) “Tenebrae” (1983) , o“A speed of death” (1995). Sus fotografías parten de polaroids o de imágenes encontradas o propias que fragmentaba i recomponía. Muchas de estas imágenes se han distribuido en soporte de libros de artista y son cercanas a los mecanismo de difusión de la poesía experimental.

J.M. Calleja

J.M. Calleja ha formalizado una trayectoria consolidada llena de exposiciones, libros editados de distribución comercial e, incluso, de revisiones de la poesía visual catalana de antes y del presente. Sería un activista de la disciplina, reconocido por su capacidad reivindicativa.

La obra poético.visual de J.M. Calleja intenta que los elementos que componen el poema tengan siempre una lectura que los encaja. Allá donde aparentemente aparecen figuras o letras, existe siempre una voluntad muy medida de que su lectura sea siempre muy premeditada. No hay nada al servicio exclusivo de la estética. Bien al contrario, existen segundas y terceras lecturas en que se descubre un lemento importante a desvelar.

Entre les publicaciones dedicadas a la difusión de la poesía experimental hay que referirse también a Neón de Suro, editada a Palma de Mallorca por los hermanos Andreu y Steva Terrades entre 1975 i 1982. Contaban con la colaboración de otros artistas como Tomeu Cabot, Sara Gibert, Joan Palou, Miquel Barceló, Javier Mariscal o Toni Catany. Su distribución marginal y su carácter poético permiten hablar de ella como de una plataforma experimental poética. En el número de septiembre de 1978, Toni Catany colabora en la revista con imágenes fotográficas. Dada la relevancia del autor y su colaboración en el proyecto, permite que hablemos de su colaboración como de una experiencia poético-visual.

JULIAN ALONSO

El poeta Julian Alonso acaba de publicar diversos libros de fotografía i poesía visual : http://perso.orange.es/juferal38

http://forcalcultura.blogspot.com

http://www.flickr.com/photos/julian_alonso

Xavier Canals

Xavier Canals (Sabadell, 1951) es un autoridad en el estudio de la poesía visual en Cataluña. Comisario de las exposiciones más antológicas de la disciplina, autor de estudios y textos y organizador de las jornadas mas consensuadas sobre el tema. Historiador del Arte y a la vez artista, licenciado en Bellas Artes es, también, un poeta visual singular. Actualmente es profesor a la Llotja de Barcelona de teoría de la imagen. Al decir “poeta singular” me refiero a la concentración de teoría y práctica que incorpora en sus trabajos poético-visuales. Ahora, por ejemplo, está centrado en el concepto de la “Antilogía”, a partir de imágenes que puedan decir una cosa y la contraia a la vez. Una letra “A”, vista desde una determinada perspectiva, o con una simple manipulación, puede convertirse en una “Z”.

Josep Vallribera

El artista Josep Vallribera ( Juneda, 1937) se caracteriza por una inquietud y un activismo que lo convierte en nómada de la geografía europea, con la misma diversidad que se implica en las disciplinas creativas. Podría decirse de él que es un pintor y a la vez un poeta, un accionista y un instalador, un escultor y un fotógrafo, un autor de libros de bibliófilo y un pensador dialogante. De todas estas adscripciones la que mejor definiría su carácter es la de “poeta” y, en definitiva, de “poeta visual”. Así ha sido considerado últimamente en exposiciones que han formulado la escena catalana. La palabra escrita figura en sus obras como un dibujo o grafismo en muchos de sus cuadros.

David Ymbernon foto

Cada nueva exposición de David Ymbernon, cada acción, nos ofrece un perfil nuevo de “Latung La La”, un mundo propio, imaginario, de hechos y escenas definidas por el aspecto mas distintivo del artista: el color, el color “naranja” que perfila e identifica todo lo que hace.

Esta identidad cromática marca de entrada el trasfondo lúdico y poético que propone: una medida justa de las artes visuales, la poesía y la representación ( la narración y el teatro). Bajo la propuesta cromática el artista experimenta unificar los valores más puros del encuentro de la acción, ele spacio y el tiempo, como si en realidad sus exposiciones fueran una experiencia de ir y venir de la pintura al teatro, a la acción, o si lo que se expone fuese el rastro de una acción representada. Identificarse con un color es en sí mismo una acción conceoptualmente clara. Yves Klein lo consiguió con su azul y figura en las historias del Arte. Ymbernon sigue ese propósito y en realidad demuestra la ironía de su decisión, culta, y a la vez desmitificadora de la vanguardia. Su naranja no es pintado, sino descontextualizado, o propio de los objetos que descontextualiza i unifica….el naranja de los juguetes, de las bombonas de butano, de productos de plásticos de supermercado, de las frutas…y los selecciona, como hizo Duchamp, y los reubica a su criterio para crear un mundo imaginario de “Latung La La”.

El espectador interacciona en estos espacios y se adentra como un objeto más.

Muchos poetas visuales han incluido la imagen fotográfica como una forma más de expresar sus inquietudes creativas, como es el caso de J.H. Casellas, Cesar Reglero o Agustin Calvo Galan, Julián Alonso.

Chema Madoz ( Madrid, 1958) es el caso más emblemático de la relación entre fotografía y poesía visual. Su formación se remite a estudis de historia del Arte en la Complutense de Madrid y de fotografía en el Centro de Enseñanza de la Imagen y a partir de 1990 comenzó a fotografiar objetos descontextualizados. En el año 2000 recibió de Premio Nacional de Fotografia de España, y su trayectoria se ha desarrollado en el terreno de la fotografía. Las obras que expone y reproduce en sus libros son claramente “fotografías”, pero los poetas visuales lo consideran uno de los suyos, por elñ hecho de ir más lejos de la imagen y proponer siempre encuentros poéticos que tienen que ver más con los códigos lingüísticos que con la representación estricta de los objetos que recrea en su estudio. La tradición de dichos objetos participa del surrealismo y su mundo es cercano al de Joan Brossa. El amplio eco conseguido por Chema Madoz lo sitúa como el caso más relevante del encuentro entre Fotografía y Poesía Visual en España.

Perejaume

“Tres arbres”: tres fotografías de gran formato de un árbol enjoyado, un manzano bajo el que unos instrumentos de percusión esperan la caída sonora del fruto, y un tercer árbol sin corteza, sobre el que unos niños llevan unas palmas de Pascua. La Naturaleza, observamos, tinen que ver en todo ello y con el deseo del artista de hacer hablar al paisaje. La Cultura debería devolver a la Naturaleza todo lo que les sustrajo…los motivos, la toponimia, la literatura escrita. Como si este darse del `paisaje fuese en realidad un habla, un aliento exhalado por el paisaje, una boca y un decir y no decirse. La Naturaleza es así el origen y la finalidad, constituyendo un lenguaje que va y viene por los caminos del arte, pero en un escenario que le rinde pleitesía. El Arte solo tiene sentido si no se aleja de dicho origen. Todo lo que no sea así acaba por ser un artifico. El paisaje acabará por digerir la cultura. Ya no se trata de ver el mundo como un cuadro, sino de que la Naturaleza se ha convertido en una cosmogonía que pinta. Ahora, de inmediato, el cuado es el exterior. Perejaume ve unas rocas y a sus ojos son esculturas, una montañas nevadas y el ve lápices, cortezas que generan cadenas montañosas. Ya no se trata de observar la espalda de la realidad, sino de plantear que el artista es la Naturaleza y la presenta contrariada, reclamando a los artista, a él mismo, que le devuelvan todo lo que han robado de su belleza. La Naturaleza reclama su autoría. Esta reclamación expresada por el artista se convierte en una fuente ilimitada de lucidez.

Ouka Leele (Madrid, 1957) ha manifestado que entiende la fotografía como una “poesía visual”, como una forma de hablar sin utilizar palabras “ Creo – afirma – que empecé haciendo poesía visual, pero poco a poco me di cuenta que me gustaba explicar historias “. Además de poeta discursiva ( ha publicado libros de poesía como “Poesía en carne viva” o ‘Este libro arde entre mis manos’ (Huerga & Fierro), 2.009. sus fotografías recrean un mundo imaginario que se convierte en poético y escenográfico.

El escultor Jaume Plensa ( Barcelona, 1955) ha sentido desde siempre una inspiración en el lenguaje de los poetas y ha hecho suyas muchas de las aspiraciones de escritores, y ha integrado la imagen fotográfica en diversos proyectos que permiten incluirlo en esta perspectiva. En algunas series de grabados utiliza fotograbados o collages fotográficos, como en las serie “Cal•ligrafies” del 1994, “Eyes” de 1998, “Love of Home” de 2.002 o Verdi de “2008”. “Crown Fontaine” inaugurado en 2.004 en el Millennium Park de Chicago, con dos torres de 16 metros de altura, confrontadas, en que a través de unas pantallas Leds aparecen con una cadencia regulada 300 rostros que se amplían hasta llegar a mil ciudadanos. Las grandes dimensiones de estas imágenes fotográficas significan un punto álgido de la incorporación de la fotografía a la escultura monumental.

VÍCTOR VILAMAJÓ

El proyecto “Taxonomia d´objectes indisciplinats” del fotógrafo Víctor Vilamajó ( Lleida, 1974), una clasificación aparentemente real y científica de escenas poéticamente visuales, entra de lleno en el concepto de fotografía y poesía visual. El artista se formó como fotógrafo en el Institut d´estudis Fotogràfics de Catalunya de Barcelona entre 2.005 y 2.008. previamente había seguido unos cursos en Londres y posteriormente participó en talleres como Manel Esclusa, y en el Festival Emergent de Lleida con Susan Meiselas y Joan Fontcuberta. Con anterioridad a la serie había realizado proyectos como “Natures” en que mezclaba imágenes de plantas con fondos de paisajes post-industriales que unificaba digitalmente. “Andròmines” i “La societat anónima”, esta última ralizada en Londres.

El proyecto actual se incluye en una aproximación a la poesía visual bajo la mirada fotográfica, en el camino de otros autores como Chema Madoz. Aparecen objetos que por el hecho de ser fotografiados parecen reales, provocando dudas en el espectador.

La fotografías son todas en blanco y negro, monocromia que aporta una opción mucho más conceptual. Cada imágen describe encuentros increíbles….objetos que flotan por el espacio, números y letras que se relacionan con objetos, como abecedarios semánticos que proponen códigos surrealistas de lectura…frutas, hilos, huevos, platos, dados, cafeteras y tazas, de una manera onírica i literaria, incomprensibles desde una visión racional, llenas de misterio ya cotados por una línea horizontal, como si fuesen objetos colocados sobre una mesa.